Viure millor o viure bé?

Viure millor o viure bé?

En contacte amb realitats i cosmologies molt diverses, les ong’s copsen situacions molt difícils per gran part de la humanitat. Milions de persones sobreviuen com poden a la lògica d’un sistema econòmic mundial basat en maximitzar beneficis, reduir costos i acumular capital de forma incessant. En aquest context el terme “desenvolupament” grinyola en algunes ong’s. Tot i que el nom no fa la cosa, intenten conceptes més propers, es parla d’economia solidària, cooperació solidària, educació emancipatòria,… en lloc de “cooperació o educació per al desenvolupament”

Per alguns autors “desenvolupament” té un biaix colonial, de relació de domini, de relació de dependència,… Planteja un model a seguir (desenvolupats/subdesenvolupats), sempre són els altres els que s’han de desenvolupar, arribar al “nostre” model… per així deixar enrere els “seus”problemes. Aquest procés contempla una seqüència temporal, diferents estadis fins “el” desenvolupament.

El concepte desenvolupament, quan assumeix que la naturalesa ha esdevingut mercaderia, que mercantilitza les relacions humanes, que construeix “un” tipus de pobresa, etc… ens dona una lectura molt reduccionista del món. Invisibilitza les relacions de poder, nega la possibilitat, la coexistència en el temps i l’espai, d’altres formes d’entendre la mateixa realitat.

S’han criticat les limitacions del terme  desenvolupament entès sols com creixement econòmic i modernització. Aspectes necessaris, però insuficients, quan exclouen la transformació social en tant que procés arrelat a la pròpia història i cultura. Amb tot, el concepte es manté com una “veritat”, legitimant el discurs/la realitat del poder dominant.

Sense reparar en la justícia social i la sostenibilitat ecològica, el “nostre” desenvolupament ha arribat a produir béns i aliments que superen amb escreix les necessitats de la població mundial, malgrat tot hi ha fam, malgrat tot hi ha escassetats. No es tracta doncs d’un problema de producció, es tracta d’un problema d’injustícia en la distribució i en el requeriment dels esforços.

Davant la greu crisi actual, quan se’ns torna a insistir que cal recréixer, que cal augmentar la productivitat, que cal fer créixer el pastís perquè, de nou, n’hi hagi per a tothom, hom pot témer que el problema per a la humanitat no és el subdesenvolupament, sinó el desenvolupament.

Tot i que no s’ha concebut com un discurs alternatiu, hi ha qui pensa que el ser humà ha de cercar i crear les condicions materials i espirituals per a construir i mantenir el seu “bon viure”. Que tots els sers vius, natura i deïtats, estan compromesos en l’economia de la criança mútua, participant en l’esforç comunitari d’alimentar-se. El ser humà no es considera com amo absolut i propietari dels béns, serveis, plantes, animals…, que no són “coses”. En definitiva, estem davant el requeriment d’una reciprocitat entre humans i amb la mare terra i no en el suïcidi planetari de la mercantilització de la vida. És la mirada de comunitats indígenes andines, en diuen “sumak kawsay”.

ENTREPOBLES-PENEDÈS

Anuncis