El mateix sol, el mateix món

Principis de març. Mentre aquestes ratlles van prenent forma el sol de tarda passeja lleu per les vinyes adormides del Penedès. Aquest mateix sol ara comença a escalfar els “cerros” dels Andes. Aquest mateix sol, en aquests moments, s’acomiada de milers de persones que fugen d’una guerra que no han provocat ni alimenten, persones assetjades a Grècia, a Turquia, als Balcans. Aquí, a les portes de les consciències i de les vergonyes europees… Aquest mateix sol ha acompanyat avui la jornada de lluita, treball, anhels i esperances de milions de persones anònimes arreu.

Fa uns dies vam tenir el privilegi de compartir amb la Nélida Ayay i fer-li altaveu en la seva lluita i testimoni per un món millor. Aquesta tendra, menuda i valenta dona indígena andina va desgranant amb fermesa i paciència tot el culte i amor, tota la necessitat que sent per l’aigua de la seva llacuna, per la seva terra,… se’n sent filla. I com a filla li dol cadascuna de les agressions que pateixen els pares, el que conforma el seu món, la seva existència i la de les seves gents. En aquest viatge la Nélida acompanyava “Hija de la laguna”, un documental màgic, fràgil i contundent com la protagonista i la realitat que ens explica.

Multinacionals mineres transformen increïbles paisatges, font de vida i recursos per als seus humils habitants, en inhòspits forats a cel obert, en privacions d’aigües o en retorn d’aquestes, enverinades pels residus. També delmen les comunitats andines que volen romandre en la seva terra ancestral. Tot això per proveir uns consums aliens i llunyans –irracionals, tantes vegades-  i uns beneficis anònims i insaciables. La vida, els recursos naturals enfront els guanys, els recursos materials. En aquestes sumes i restes no hi compta la natura, no hi compta el demà, molt poc hi compten els habitants dels llocs, tot i que algunes lleis els emparin. A voltes, qui gosa recordar les febles lleis, s’exposa.

L’any passat la Nélida va estar a Suècia, va visitar el Parlament suec – podríem imaginar qualsevol parlament de qualsevol país, dit civilitzat, desenvolupat i democràtic -, va fer plorar i emmudir els parlamentaris quan els preguntava què pensarien si sota alguna d’aquelles magnífiques llacunes nòrdiques hi hagués or…- podríem substituir-ho per coltan, per urani o per milers d’altres matèries primeres d’altres indrets – i es disposessin a treure’l de la mateixa manera que es fa a les terres de les comunitats on viu la Nélida. Els va demanar que deixin d’invertir en l’empresa que amenaça el “cerro”, que amenaça l’aigua, que amenaça la petita propietat que té davant de la mina la senyora Màxima, que ja no pot sortir de casa… per por i per amenaces.

Aquest mateix sol del Penedès, de Grècia o dels Andes, ja no el veurà mai més la Berta Cáceres, ahir la van assassinar. La Berta Cáceres era una dona compromesa, solidària, activista, feminista, una de les veus més clares i valentes en la defensa dels pobles indígenes, les seves terres i la natura d’Hondures, de tot el món. La Berta Cáceres clamava al món quan recollia el premi Goldman 2015: “Despertem! Despertem Humanitat!”

Fins sempre, Berta! Ets llavor!

Uns dies més tard. Ens ha escrit la Nélida des de Sevilla on avui presentava el documental. Està contenta per l’acollida. Està molt trista per l’assassinat de Berta. Ens diu, es diu: “Cal seguir!”.

Fins quan vulguis, Nélida…, seguirem acompanyant-vos. Gràcies per la saviesa. El vostre món és el nostre. Els nostres somnis són els vostres.

Jaume Canals – ENTREPOBLES PENEDÈS 

https://entrepoblespenedes.wordpress.com/

 

Article publicat al diari 3 de vuit, 24 de març de 1026

 

3d8_març2016

Advertisements